Batecs al coll, espasmes d'ansietat.
Angoixa per demà, cremor de l'ahir.
Sentint-me com Judes vendria els meus dits
per escapar de la conciencia,
del judici que ha de venir.
El més valent entre els cobards.
Traidor.
Somnis de color verd,
pero la vida és gris...
S'apaguen els colors,
no arriba el paradís?
És la pena del cobard,
trobar-se sol i derrotat.
Compassió sisplau!
Intensa culpabilitat...
Destino difuso, bruma de pensamientos,
lágrimas en mis dedos descarnados
sometidos al letargo del abandono,
llagados de dolor, ya no duelen.
ya no sienten, son los condenados.
No hay comentarios:
Publicar un comentario